Vandellós vanejà

Maribel treballava com a recepcionista en un hotel. Llarguíssimes jornades de falsos somriures per a desconeguts. Valorava la seva feina i per això parava especial atenció a la seva imatge. Aquest fou precisament el motiu de que aconseguís conservar la seva llustrosa cabellera. Les quantitats obscenes de químics que havia anat vessant sobre la mateixa l’havien fet resistent a la pluja de plutoni, tot just com va passar amb el vestit del seu marit.De la resta del seu cos no se’n va salvar gaire.Li va brotar una mamella al cap, de la qual en Quimet solia penjar-se amb les seves aberrants genives. No podia parar de mirar-se-la, encara que només amb l’ull dret. L’esquerre vivia pendent de la que li quedava intacta al tors, i és aquest el motiu pel qual sempre mirava dalt i baix alhora, en una dualitat que poc tenia a veure amb clamar al cel tocant de peus a terra. Eren només anomalies post nuclears.

A diferència del d’en Marcel, el seu coll es convertí en un desnerit tub que amb prou feines podia sostenir el pes del seu crani, i encara menys després que emergís la “cefalo-teta”.

Això feia que el seu cap ballés dibuixant òrbites impossibles, i entre aquests moviments i els seus ulls estràbics sempre semblava a punt de perdre el seny.

El seu apetit sexual també es va veure afectat per la sobreexposició a l’urani enriquit, i ara gaudia una barbaritat introduint-se cactus (als quals prèviament havia tret les espines, això sí) per l’anus mentre en Marcel li clavava les seves dues tranques simultàniament i li estimulava el mugró del pit amb els seus peus abdominals. Era aquest un passatemps molt més noble que el del seu marit amb la puta TV després de tot.

Una vegada es va menjar un grà de blat torrat, un kiko, i aquest va mutar dins seu. Quan el kiko es va sentir preparat va sortir al món per la força, esmicolant el ventre de porcellana de la Maribel, i així es com en Quimet va tenir súbitament un germanet.

Encara arrossega els òrgans que varen quedar penjant un cop conclosa la cesària espontània, i el Marcel diu que li recorden als jardins de Babilònia.

El Marcel és un home de 43 anys aficionat al Nàstic. Tenia una feina com a executiu en una empresa de compreses, i de pressa sempre en portava.

A partir del desolador soscaire atòmic, començà a veure els partits del seu equip amb un sol ull, això sí, gegantí i desmesurat. 

Té serioses dificultats per fer la digestió, perquè els aliments se li embussen en el quilomètric recorregut que separa la seva boca dels seus budells. La seva enrevessada tràquea no facilita gens cap mena d’ingesta, i hi ha qui diu que l’ull el va perdre intentant empassar saliva al arreplegar valor per satisfer una tarda boja de la Maribel.

El seu vestit d’executiu sotmès a la rutina va quedar intacte tot i el percaç (això demostra quant naturals eren els materials dels que estava fet), però tot i així no va resistir l’empenta de les extremitats que una tarda brollaren del seu abdomen i que van acabar per convertir-se en un apèndix antropomòrfic més. Ara ja ho té per mà i gaudeix més rebent copets a les natges d’aquest annex que a les seves pròpies.

Quan es concentra massa part del seu cervell es liqua i per poder resoldre tal circumstància el seu crani desenvolupà una mandíbula que vomita la mielina fosa, però que tanmateix busca el seu propi manteniment caçant mosques i tota mena de criatures apocalíptiques. És per això que no li agrada resoldre mots encreuats a l’estiu, doncs la boca cranial no pot estar en tot.

Generalment en aquestes situacions opta per desconnectar del tot de les seves reflexions radioactives, i per abstreure’s de l’exercici de rumiar, es deixa endur per la puta TV, deixant anar d’aquesta manera el timó.

És molt amic d’aquesta inactiva activitat, encara que el Quimet, enmig d’un atac de violència i disputant-se una mosca de quilo i mig amb la aberració del seu crani, li va posar en una ocasió la puta TV com a barret.

La seva llengua bífida penja d’un raspall de wàter orgànic.

En Quimet ja era prou entremaliat per no dir fill de puta abans de la devastació radioactiva, i aquesta no va fer més que empitjorar-ho dràsticament. El marrec, acostumat a lligar llaunes a les cues dels gossos, ara s’ho passa teta escopint mocs àcids per allà on va.

També gaudeix com un posés fregant-se els ous, amb una urpa per davant i l’altra per darrere, doncs li varen sortir quatre més i ara en té mitja dotzena.

Li va caure tot el pèl, amb una precoç alopècia mutant, però també és cert que li va sortir molt més a l’esquena, i quan se li emboliquen els mocs al dors ho passa prou malament la criatura.

Al gos continua lligant-li llaunes, però com va ser fulminat per l’ona expansiva el dia de la catàstrofe, ara és més aviat un element ornamental, i no li fa tanta gràcia a en Quimet veure les llaunes romandre immòbils. De totes maneres riu posant-li abrics confeccionats amb pèls que li cauen de l’esquena quan té dies de fúria. Aquests dies també els aprofita per destruir els electrodomèstics que té a casa, i de fet així és com li va incrustar la puta TV al crani al Marcel.

Les seves dents no desaparegueren per culpa del plutoni, desaparegueren a causa de les seves viscerals mostres de ràbia, com tot just mossegar els marcs de les portes. El que si va aconseguir el plutoni va ser deformar les seves genives grollerament.

Joan, el nen kiko, doncs no és més que això, un kiko vingut a més gràcies a maquiavèl·liques mutacions pròpies del caos genètic.

Sort en va tenir de que Maribel no el mastegués gaire, ja que li hauria costat molt més travessar la placenta pel seu compte essent un puré, per més endiastrat que fos.

Li agrada perfilar les seves dents metàl·liques i ho fa mossegant els budells que en surten de la panxa de la mare.

De fet sovint es veu arrossegat pel cordó umbilical que va desenvolupar miraculosament i que encara penja de la seva mare i els manté units. Tot i que qualsevol dia el desfarà mitjançant una mossegada que esquitxarà fins a son pare.

De la iguana i el veí poca cosa es pot dir. El veí els visitava la tarda de la infàmia nuclear i no va sobreviure a la mateixa, i la iguana es va convidar ella mateixa a can Montoliu, i allà es va quedar, menjant cuques gegantines i pixant colònies de tots colors.

Totes aquestes extravagants mutacions que ha patit la família Montoliu podien haver estat evitades si haguessin triat anar a viure al mig del Montseny en comptes de al costat d’una central nuclear, però es decantaren per Vandellós, i allò resultà ser perillós.

Tot i que no deixen de ser una típica família catalana de la zona al 2022.