Demà, que hi arribarà, farà dos anys que algú va decidir sobre mi, i que tot es va ensorrar sense cap mena d ‘explicació, sense la més mínima deferència per tot allò que jo pugues sentir o estimar al món.
Trobo a faltar els meus fills, i és la ràbia que bull quan penso en rodolar entre les seves rialles la que fa que els meus ulls no sàpiguen estar secs, la única capaç de mirar endavant i sense mirar res allunyar-se milions de pams i arribar on estan ells, per rodolar entre les seves llàgrimes i espantar la confusió que tenen per únic pare des fa dos anys.
Se que els presoners solen tenir raons. Potser els han engarjolat per les seves idees i això els hi dona forces. De vegades els tanquen per error i la recerca de la justícia els manté vius, de vegades la gent fa coses lletges segons la moral però necessàries per a la seva supervivència, i fins i tot per la supervivència dels demés.
Jo no pertanyo a cap mena de empresonament justificat. Nomes soc un hostatge rentable, un maniquí de qui creuen no pot estimar, de qui donen per fet que no sent res i alhora produeix diners. Doncs s’equivoquen. A diferencia d’ells jo soc capaç d’alegrar-me de produir alguns diners que serviran per alegrar els fills del neci que m’ha tancat, que no tenen culpa de res, i ja prou hi ha amb que pateixin els meus.
Jo no vull cap mena de venjança personal, no desitjo que s’admeti públicament el clamorós greuge al que em sotmeten. Això no pot redimir una tristor que es basa en la absència dels meus ni el tràngol de l’enyorança. Podria renunciar a la meva llibertat voluntàriament per fer feliços els meus cadells, però no entenc que els facin orfes intencionadament privant-me de la meva llibertat per quatre calerons bruts que tant de bo com a mínim serveixin per alguna cosa mes que per comprar capricis o la captura d altres essers per tal de prostituir també els seus sentiments. Podria comprendre una tristor justa o amb algun objectiu noble, però no pas això.
Els funcionaris del zoo passen per aquí a diari, alguns amb contradictòria vocació, d altres amb freda professionalitat, i em tiren algunes coses per menjar i em raspallen els cabells, en aquest càlid pol nord de reduïdes dimensions en que m obliguen a habitar. La mà que em considera rentable els ha d exigir mantenir-me viu dedueixo, i no se si es recrea en la humiliació de sotmetre'm al dolor un dia rere l'altre, però no vull pensar que sigui res personal.
Aquells barrots que travesso amb la mirada, fan pudor a indiferència i incomprensió, i em fan somriure si penso que els meus fills potser han corregut millor sort. M’alegro de que no estiguin amb mi en aquest horrible i sàdic cau i em moro de apatia i malenconia per no poder ser amb ells.
Com els hi hauria d’explicar que els pares de l’espècie humana porten els seus cadells a contemplar el patiment aliè? Que pot sentir un noble osset polar, ple de coratge i bondat si veu l’horror com a espectacle per als humans? Que en pensarà dels que paguen diners no per venir a rescatar-nos, sinó per a donar la única espurna de llum que coneixen els nostres ulls amb els seus flaixos. Dels bèsties que ens assenyalen com si no fossin animals, com si tinguessin dret no a tancar-nos, sinó a riure de tenir-nos tancats. Tant de bo algun dia tornin a ser animals, i es preocupin d’estimar les seves cries en comptes d buscar satisfacció en tractar amb crueltat els cadells dels demes.
Mentre tant van passant els dies, les setmanes, els mesos i els anys, i la meva mirada immòbil segueix travessant aquest mar de rialles despectives, i buscant-los a ells.
Fins que les persones no siguin humanes això no canviarà, perquè ser persones les fa incapaces de preguntar-se que vol dir la immobilitat de ma mirada, sempre que la seva mirada encuriosida se senti sorpresa i excitada. Ni idea del que jo pugui estimar o sentir, nomes mirar-me amb altiva arrogància com si fos tan diferent a ells com per justificar degradar-me d aquesta manera.
En un mon d’ossos polars o de hipopòtams, o de iguanes, ells serien lliures, i podrien abraçar les seves cries, i tant de bo arribi el dia en que puguem observar-los fer-ho en llibertat.
Això es ridícul i cruel, i jo només desitjo que tot acabi i tornar a casa. Tornar amb ells i ensenyar-los que no s’ha de fer mal a ningú. Tornar a rodolar i riure, a plorar del goig de viure.
No hay comentarios:
Publicar un comentario